dimarts, de maig 15, 2007

LES QUALITATS D’ UN « BON EDUCADOR » I EL RECORD QUE EN QUEDA EN ELS ALUMNES

Feia temps que hi donava voltes. L'educació d’aquest país sembla que no passa un bon moment: fer de mestre s’ha convertit en un esport d’aventura, ser uns bons pares sembla una missió impossible i els alumnes se’n surten pitjor que mai –o això sembla. És evident que alguna cosa no funciona: la mala implantació de la Logse? La poca implicació dels pares? La capacitat dels equips docents? El passotisme dels alumnes? Els canvis socials en general?... Segurament tot, res i molt més.

L’educació és un concepte molt ampli, però si ens centrem en el marc escolar, educar significa acompanyar l’alumne en el desenvolupament del seu creixement global. Això vol dir que en tot procés educatiu no només són bàsics els continguts, les matèries instrumentals, sinó també una sèrie de valors com aprendre a compartir, treballar en grup, participar, valorar-se a si mateix i als altres. Per tant no només ens hem de preocupar del “què” ensenyem sinó de “com” ho fem. El creixement de cada alumne depèn de l’acció educativa que hagi rebut i, per tant, el paper de l’educador i de l’escola són essencials. Cada alumne és una mica els mestres que ha tingut i l’ambient que s’ha sabut crear dins l’escola.

Partint de tot això, i després de llegir el llibre del Jaume Cela “ Calaix de mestre”, quan em pregunto què he de fer per ser una bona educadora inevitablement miro enrere per buscar els models que vaig tenir. Què recordo dels mestres i professors que em van acompanyar en el meu procés educatiu? Què m’ha quedat de tots aquells anys?

I aquí va començar tot. Fa un any vaig tenir la sort de retrobar-me amb els meus ex-companys d’escola ,als quals no havia vist els últims vint anys. Gràcies a les noves tecnologies, tenim un contacte permanent a través d’un blog i del correu electrònic i ens veiem de tant en tant en petit o gran comité. Naturalment en les nostres converses surten inevitables referències a l’època de l’escola i és curiós comprovar que tots recordem pràcticament les mateixes coses i els mateixos escenaris, i que –en general– a tots ens ha quedat la mateixa sensació: vam ser uns privilegiats per l’escola a la que vam anar en quant als valors que hem après, però ens van faltar continguts. Vaja, que tots som unes persones excel.lents però que mai hem aconseguit guanyar al Trivial ! Amb el temps, però, hem reconegut que potser no sabíem massa coses concretes, però que tenim una gran capacitat per aprendre i per buscar el què volem saber i això –crec– és molt positiu.

Doncs bé, fa uns dies vaig enviar un correu electrònic a tots aquests companys demanant-los qui consideraven que havien estat els millors mestres i professors que havíem tingut. Vaig especificar que no em referia als que ens queien més bé o als més enrotllats... sinó aquells de qui realment vam aprendre alguna cosa que no hem oblidat. Suposo que volia comprovar que recorden les mateixes persones que jo i que, per tant, el meu concepte de “bon mestre” és vàlid. Estic encantada amb les respostes, crec que són d’un gran valor i per això m’he pres la llibertat d’utilitzar-les per intentar explicar quines qualitats –al meu entendre– hauria de tenir tot educador.

-“Sempre diem que el millor record de la nostra escolaritat no té res a veure amb els continguts acadèmics i que el que en vàrem treure és més aviat un model, una actitud. Doncs bé, molts dels nostres mestres encarnen a la perfecció aquest esperit de mestre de valors”. -

La més votada ha estat la Núria Ventosa –La Vento– la mestra de parvulari que era l’ànima del Villena: tots la recordem pel seu acordió i la cançó de la Bella Lola, la seva energia i vitalitat, els animals que tenia a la classe... estava present en tot el que es feia a l’escola.- “ La Vento va ser extraordinària per tots i és, sense cap mena de dubte, la mestra de les mestres mestrables”. -

I és que un bon mestre ha de ser optimista i tenir bon humor. També és el que conserva l’energia del primer dia i s’aprofita de la seva experiència. I, sobretot, ha de sentir-se orgullós de l’escola on treballa.

- “La Lladó;, recordo encara avui la seva frase... – heu d’obrir portes al cervell- referint-se al fet que sempre podíem fer un nou aprenentatge, que no ens quedéssim estancats, que no penséssim que ja ho sabíem tot. També recordo que va ser capaç d’engrescar-nos tant a tots, que vam vendre a un drapaire una pila de diaris i amb els diners ens vam subscriure un any a la revista Investigación y ciencia o alguna semblant”-

-“La Pilar Lladó em va ensenyar el valor del treball diari i em va fer estimar la història- tot i que més tard un altre professor ja es va encarregar que no l’estimés tant, fent-nos estudiar l'estratègia militar de Napoleó i altres meravelles semblants- A ella li dec també en part l’afició pels contes, perquè per recuperar l’assignatura vaig haver de llegir el llibre“Viatge per la història de Catalunya” i l'examen, oral, va consistir en explicar-li el conte que més m’havia agradat. Encara me’l sé sense descuidar-me’n cap detall”-

Els mestres han de ser gent de cultura, que valori el coneixement i estigui interessada en el que passa al seu entorn. Han de tenir paciència, perquè els resultats de l’acció educativa mai són immediats. Han de saber prioritzar , reflexionar a partir de la pràctica, i no oblidar i saber transmetre que tot procés d’aprenentatge requereix un esforç tant de l’alumne com del mestre.

- “De primària em quedo amb la senyoreta Ros: un encant de dona, una mestra amb totes les lletres. Recordo especialment el dia que, mentre esperava que em vinguessin a buscar, vaig aprendre a dividir (cosa que per mi era una tortura) a la seva taula, al seu despatx de directora, amb el seu llapis i –sobretot- amb el seu ajut. Tot un honor em va semblar a mi. De secundària la Uñó, per la seva fermesa i ull clínic. Si els meus pares haguessin fet cas dels seus consells, jo hauria repetit sisè enlloc de vuitè i crec que hauria estat millor alumna” –

-“Jo voto per la Uñó de sisè de mates, perquè no va passar d'un pobre ignorant dels nombres i es va escarrassar a fer que aprovés” –

Quan un alumne no avança, se n’ha d’esbrinar els motius i saber recuperar el seu interès i la seva complicitat, imprescindible per aprendre. Els mestres han de saber posar-se al lloc dels alumnes i buscar maneres d’ajudar-lo a tirar endavant segons les seves possibilitats. Els mestres també han de tenir present que una part dels problemes que pot tenir un alumne s’ha gestat a l’escola, i que a vegades els mestres no han sabut ajudar-lo a temps. Per tant, un mestre mai hauria de dir “Aquest no és el meu problema” o “No sé què més hi puc fer”... Mai s’ha de desentendre de les necessitats de la persona que aprèn.

Hi ha una altra professora molt votada, la Fullà, de Física i química de BUP. Jo em bloquejava directament amb tot el que tenia a veure amb els números, però aquesta professora va aconseguir fer-me entendre i saber resoldre problemes que en principi em semblaven del tot incomprensibles. Explicava les coses pas a pas, parlava pausadament, no s’alterava per res i, el més important... als que vam suspendre la primera avaluació, enlloc de tractar-nos d’inútils (com van fer altres) ens va dir que no passava res i que si ens esforçàvem segur que ens en sortiríem; i ens en vam sortir! . -“ La Fullà per la seva disciplina, perseverança i per ser molt rigorosa en les seves explicacions. Penso que és de qui més vaig aprendre.” Realment va ser la professora que va saber trobar el millor equilibri entre continguts i valors, tot un èxit!

-“ Jo també penso que un bon mestre és aquell capaç de motivar i fer interessant la matèria que explica, especialment quan aquesta matèria no és de les teves preferides. No en puc trobar exemples al Villena, però potser és només perquè jo tampoc era un alumne ideal, que diguem. Els millors professors –un o dos– els vaig tenir a la universitat, però en aquest cas les matèries m’interessaven força i ja no era tan mala peça com al Villena “ –

-“Jo vaig tenir una professora basca que va ser de les poques que em va encoratjar a fer una feina creativa. Va ser pràcticament l’únic que em va dir- “Ho fas molt bé”. Encara que un nen de pocs anys no pot fer gairebé res correctament, aquella professora em va fer pensar que jo escrivia millor que Shakespeare i tota la seva família junta. A vegades donar suport a una bona predisposició per escriure o fer qualsevol feina, és quasi tant important com ensenyar-nos a fer-la”-

Grans paraules. Realment recordem amb devoció aquell mestre que ens va dir la paraula adequada en el moment adequat, la mà damunt l’espatlla per encoratjar-nos, la paraula adient, el que ens va saber escoltar, i el que ens va dir una petita mentida que ens va ajudar a tirar endavant.

I una reflexió molt important: els alumnes tendeixen a no aprofitar el que se’ls ofereix i ens adonem més tard del que ens hem perdut. El següent testimoni ho confirma a la perfecció:- “Fent l'esforç de posar noms al grapat de bons records, i passant revista al meu disc dur ordenant els personatges per vegades que surten, he trobat, contra pronòstic, que recordo més aquells professors de qui no vaig aprendre res, com l’Àngela de música. Se m’apareix cada vegada que veig una partitura, intento agafar una guitarra o veig la meva filla apallissant el xilòfon. Per què no vaig escoltar? Per què no vaig estar atent? Què feia jo mentre ella, amb una generositat immensa ens explicava les notes? Per què no sé què és un diapasó? Tinc la imatge de la mestra de música esforçant-se a fer que m’interessés aquella cosa i jo, cretí de mi, esperant l’hora del pati o mirant els pits de la Cecília. Recordo l’esforç en fer-nos moure el cos al so d’un ritme, en organitzar tota la classe perquè sortís bé un cànon, en portar-nos a concerts i en fer-nos escoltar un disc. Ella mai es va deprimir perquè me’n fotés, ni tant sols em va castigar per mesell. Mai va deixar d’ensenyar-nos, per negats que fóssim, per afònics que estiguéssim... I això en el moment que hi penses, més tard, no ho entens, però a vint anys blog vista, entens que el que l’Àngela em va ensenyar no té nom”-

Hi ha hagut records per altres mestres: la d'anglès “ gràcies a ella avui sabem que el vell Mc Donald tenia una granja (ia, ia, oh) i això no s'oblida fàcilment”; el de gimnàstica “tranquil, sense gaire complicacions ni per ell ni per nosaltres i que a alguns ens va donar l'oportunitat de conèixer el món de l'esport de competició, una forma de vida per un període concret de la vida”; o la Justito (recordeu l’un,dos,tres?) “ una de les persones que ens va obrir els ulls i ens va demostrar que també hi havia cultura més enllà de Tarragona, que no per ser del sud s'havia de ser “cutre”, quillo... i sense perdre la seva gràcia original!”

I per acabar, una història que ho resumeix tot:

Hora de dinar a primer de BUP. Una colla de nois estan fent el burro al menjador, el March obre un iogurt i el contingut surt disparat i va a parar damunt la Manoli (cuinera, personal de neteja, conserge...). Tots surten corrents... però una vegada al pati el March s’adona que s’ha passat i torna per disculpar-se “ ho sento, em sap greu... estàvem esverats i no hem tingut en compte que vostè està aquí treballant i no té per què aguantar a una colla d’energúmens que només pensen en divertir-se. No tornarà a passar.” Però una mestra que havia vist l’escena del iogurt ,quan veu el March va directament cap a ell, l’esbronca i el castiga a escombrar el menjador. Ell es defensa dient que s’ha disculpat, que sap que s’ha equivocat i que ha après la lliçó i que, per tant, escombrar el menjador no li servirà de res. La mestra no es dóna per vençuda i el noi no baixa del burro, i es passen una hora plantats al menjador. Finalment la mestra arrossega el March al despatx del Sr. Albert (sotsdirector?, co-director?) que escolta atentament tota la història. El noi nota que aquell home l'està entenent, però que té un problema: no li pot donar la raó i deixar en evidència la mestra. I llavors li diu” Escolta March, i si t'ho demano com un favor personal l'escombraràs, el menjador?”. No cal dir que el noi va marxar a escombrar totalment satisfet. El senyor Albert era un pedagog excel.lent, que en sabia un pou de docència, d'educació i de criatures. Sense derrotar ningú, va aconseguir el seu objectiu, respectant l’alumne com a persona i resolent el tema burocràtic. Va entendre que el fet que el noi s’hagués adonat per si mateix del seu error, ja era un bon senyal. – “ Vaig aprendre que si tu no respectes les persones, les persones no et poden respectar a tu”.

Això és la finalitat última de l’educació: ensenyar a pensar, raonar i a tenir els propis valors morals. I amb aquest tipus d’educació és amb la que pensava quan vaig matricular els meus fills al Puigcerver... i si, de passada, de grans guanyen al Trivial, doncs molt millor.

Núria Fort i altres ex-alumnes de l’Escola Isabel de Villena